A l’Escola del Mar volem acollir

A l’Escola del Mar volem acollir

El 18 de febrer Barcelona va ser escenari d’una gran manifestació en favor de l’acollida de persones refugiades i migrants, amb el lema “Casa nostra, casa vostra”. I també a l’escola hem celebrat al llarg d’aquest trimestre diverses activitats relacionades amb el tema. La nostra pròpia història ens recorda el patiment que suposa viure una guerra, i una prova és aquest testimoni que ens va llegir la Teresa sobre la destrucció de l’escola de la Barceloneta l’any 1938.

Fragment d’un escrit d’Adela Barba, vídua de Josep Goday, l’arquitecte que va construir l’Escola del Mar. Gener de 1938.

Vingué la guerra, la guerra d’horrors, la guerra que ha mort tantes il·lusions i mos ha pres tantes coses estimades.

Un dia, clar com el cristall, veiérem aparèixer sobre el cel blau i tibant, lluent com de setí, unes petites taques negres. Eren avions, que anaren avançant, com si fossin el més innocent del món, fins arribar a la vora mar. Allà, amb la mateixa fredor, deixaren caure glopades de mort. Fins a ells va arribar un ardor rogenc, com un clam d’agonia, impregnat de sang. Sense mirar enrere, van anar marxant, marxant, fins perdre’s el soroll dels motors, entre les boires, enllà d’enllà de Montjuïc. […]

Vaig sortir. Els comentaris tots eren iguals. Em vaig atansar a un grup de gent. “És tot a terra, no en queda ni rastre, de l’Escola de Mar”. Foren les paraules que vaig sentir.

Me’n vaig anar cap a mar. Pel camí, jo em deia: “No pot ser, no pot ser que sigui a terra. Si res ha pogut contra ella, els vents i les tempestats i les onades han fracassat en tots els seus intents per abatre-la. No pot ser, no”.

Vaig passar per carrerons per no trobar aquell que dibuixava la seva silueta al fons. M’hi vaig trobar davant sense pensar…

El gran vaixell ancorat a ran de port ja no hi era. Tot el seu velam eren cendres, escampades a la sorra. Els membres de ferro, retorçats de sofriment i protesta. Però els pilars hi eren forts, tan ferms com el primer dia. L’Escola de Mar no podia caure. Per destruir-la, va haver de ser cremada. Vaig sentir una guspira de joia dins la meva tristor.

L’Escola de Mar ha sigut plorada. Ha sigut plorat l’empara dels infants, perdut. Es farà una altra Escola de Mar, potser al mateix lloc, potser a un altre. Qui sap?

Les cendres de l’escola vella seran llençades al mar. Jo sola he plorat el tros d’esperit cremat, que amb les flames allargassades ha volat lluny, on uns braços ben oberts l’empararan.

Pròxim homenatge

Justament l’any que ve es compliran vuitanta anys del bombardeig de l’Escola del Mar, una tarda de gener de 1938. En contactes recents amb l’Ajuntament s’ha plantejat la possibilitat de recordar l’efemèride amb algun acte commemoratiu a la Barceloneta.

També, per iniciativa d’un veí del Guinardó, s’han iniciat converses perquè, a més llarg termini, tenint en compte que queden molts tràmits per endavant, s’erigeixi a la platja algun dia algun monument en homenatge a l’escola, així com la possibilitat de rebatejar aquell sector de litoral amb el nom de platja de l’Escola del Mar.

Dia de la Pau

També els refugiats van ser protagonistes el Dia Internacional de la Pau, que se celebra el 30 de gener. Vam parlar sobre quins problemes diaris es troben, què vol dir acollir una persona, nens com nosaltres però que no tenen una casa per viure i molts ni tan sols una família.

Vam fer molts vaixells de paper per dir de manera simbòlica que ens agradaria ajudar-los. I a la tarda ens vam reunir al pati per dibuixar plegats el símbol de la pau. Aquí en teniu el resultat (i també en podeu veure un vídeo en time lapse al canal Vimeo de l’escola!).

Visita d’un voluntari

L’Oriol Barri, cantautor i voluntari als camps de refugiats de Grècia, ens va visitar per explicar-nos la seva experiència i la situació que viuen les famílies refugiades a Lesbos. Uns alumnes de Tarongers van llegir el poema “Podries”, de Joana Raspall. Després vam cantar “Un món per a les persones”, de la qual l’Oriol ha escrit la lletra que tant ens ha transmès. Ara, els cicles mitjà i superior podem entendre què passa en aquest món i ens seguirem fent preguntes.

Podries

 

Si haguessis nascut

En una altra terra,

Podries ser blanc,

Podries ser negre…

Un altre país

Fóra casa teva,

I diries “sí”

En una altra llengua.

T’hauries criat

D’una altra manera

Més bona, potser;

Potser, més dolenta.

 

Tindries més sort

O potser més pega…

Tindries amics

I jocs d’una altra mena;

Duries vestits

De sac o de seda,

Sabates de pell

O tosca espardenya,

O aniries nu

Perdut per la selva.

 

Podries llegir

Contes i poemes,

O no tenir llibres

Ni saber de lletra.

Podries menjar

Coses llamineres

O només crostons

Eixuts de pa negre.

 

Podries… podries…

 

Per tot això pensa

Que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

I ajudar qui ve

Fugint de la guerra,

Fugint del dolor

I de la pobresa.

Si tu fossis nat

A la seva terra,

La tristesa d’ell

Podria ser teva.

 

Joana Raspall

 

 

Un món per a les persones

 

Un camí de fum, respirant la por,

recordant tot el que hem vist.

Volem arribar lluny i no ho fem per gust,

han cremat el nostre país.

Pensa bé que jo sóc igual que tu,

sóc una persona humana,

i somio tornar a viure

quan ens deixin ser qui som.

 

Hem vist el cel cremar de nit

i el cor de pedra

ha vist com moren els seus fills.

Estrany entendre per quin fi

i el món segueix així.

I que lluitis

quan no puguis més

a mi em trobaràs amb el cor despert

que et somia lliure com el vent.

Un món per a les persones.

 

Un camí de por, travessant el mar,

desitjant tornar a sentir

que tenim futur, exiliats del món

refugiats a un altre país.

Que volem tornar a viure igual que tu

i ara ens cal trobar algun sostre.

Casa nostra és casa vostra

si és que hi ha cases d’algú.

 

I si no us deixen caminar

les nostres mans s’agafaran

i saltarem els murs del món.

Que tots som fills del mateix sol.

No importa el lloc, només l’amor.

No vam triar el país d’on som.

 

Quan ens deixin ser qui som…

Un món per a persones

Lliure com el vent…

Un món per a les persones

 

#CasaNostraCasaVostra…

Un món per a les persones

Si és que hi ha cases d’algú…

Un món per a les persones.

 

Oriol Barri

 

Comentarios cerrados