La llegenda del genet sense cap

Adaptació de La llegenda d’Sleepy Hollow, a càrrec d’un pare de Cucut (Albert Teixidó)

Introducció

Fa molt i molt temps, a la Catalunya de finals del segle xviii, la gent vivia força del mar, però també del camp. No vivia tant a les ciutats, no. Vivia molt repartida i moltes famílies s’unien per formar poblets de muntanya que no eren més que casones i masies més o menys juntes. Vivien de la ramaderia i del cultiu, que després venien a les ciutats.

Força gent preferia viure al camp o a les muntanyes. A Catalunya, el Montseny era un lloc ben bonic per establir-s’hi, però no hi havia carreteres com ara, plenes de cotxes, no, hi havia camins sense asfaltar i la gent es movia amb carros… Bé, els que tenien prou diners per tenir un cavall, és clar. I no n’hi havia tantes, d’aquestes famílies. Així que es movien simplement per ells mateixos, amb temps i paciència. I havien de portar les seves collites i el bestiar que volien vendre a les ciutats, tot caminant.

La natura i el camp eren molt agraïts aquí a Catalunya. Tranquil·litat, aigua fresca, aire pur, clima propici… Però també moltes privacions, com no tenir aigua calenta (imagineu-vos a l’hivern dutxant-vos amb aigua freda), no tenir llum que no fos amb espelmes i menys gent amb la qual passar bones estones xerrant. I els nens i nenes de les cases i masies havien d’anar a l’escola que estava al poble més proper, tot passejant pels camins.

La historia del professor

Com hem dit, érem allà pel segle xviii d’un any que no es recorda quin era, a principis d’octubre, quan les nits començaven a arribar més d’hora i fer-se més fredes. En un poble del Montseny que tenia una escola on anaven els noiets i noietes de les cases i masies dels voltants havia passat una cosa horrible. Resulta que el professor del poble havia desaparegut una nit misteriosament i no se l’havia tornat a veure ni sentir. Cap carta de comiat, cap indici del que havia passat… Simplement havia desaparegut. Els nens havien anat a escola i el professor no s’hi havia presentat. Tothom xerrava i preguntava, però ningú no en sabia res. I, al cap de dos dies, se’l va trobar un veí al mig del camí que pujava al turó, i se’l va trobar estirat i… sense cap!

Els nens van plorar la mort del seu professor, però com que tant els pares com els nens volien seguir aprenent coses interessants, es va fer una crida per atreure’n un que volgués viure allà amb ells.

Al cap d’unes setmanes, un professor de Barcelona va arribar al poblet per substituir  l’escapçat predecessor. Aquest nou professor tenia un nom ben curiós. Es deia Ícabot, i no era ni guapo ni lleig, ni divertit ni avorrit, era prim i llarguerut . Quasi no parlava i sempre llegia molt. Caminava amb els seus llibres enmig de la cara i, mentre ho feia, semblava que no mirés endavant. Era molt instruït.

Al cap d’uns dies, el nou professor ja s’havia fet amb els nens i solia freqüentar els llocs on anaven els grans al poble. La gent solia reunir-se a la taverna, que era on s’explicaven històries i tafaneries. I des que va desaparèixer el professor, d’històries n’anava plena, la taverna. La gent tenia molta por i no gosava sortir sola pels camins, però molts cops era, simplement, inevitable. La llegenda havia tornat.

La llegenda del genet

Una nit que Ícabot era a la taverna, li van explicar la llegenda que corria per aquelles contrades sobre un genet sense cap que sortia les nits de tardor més fosques sobre un gran cavall negre i una destral gegant a la mà dreta que li servia per escapçar els caps de la gent que es trobava. Segons deien, per buscar-ne un per a ell. I ja n’havia provat més d’una dotzena, però cap no li satisfeia i tornava a sortir a la recerca del cap perfecte… Sempre de nit, mentre la lluna i les estrelles s’ocultaven rere tenebrosos i negres nuvolots que enfosquien encara més la nit, i sí, sempre quan algú es trobava sol pel camí. Amb el del professor ja en feien tretze, de caps.

Deien que a un dels darrers homes que va escapçar abans del professor no se li va endur el cap, que va deixar allà al costat. Aquell home portava un carro de grans carbasses per vendre al mercat, i des d’aquell dia el genet va començar a aparèixer com sempre, amb la destral a la mà dreta, però ara amb una carbassa a la mà esquerra. Una carbassa que tenia uns forats triangulars en forma d’ulls i nas i una gran boca que escopia foc i semblava talment venir de l’infern.

Deia també la llegenda que el genet sortia de dins de la terra pel forat d’un castanyer mil·lenari que es creu que és el més vell del món. En sabeu el nom? Sí, nois i noies, era el Castanyer de Can Cuc. Algú de vosaltres l’ha anat mai a veure al Montseny? Doncs aneu-hi! És una excursió molt bonica i us la recomano. Veureu el misteriós i gran arbre i el seu forat, del qual parlen tantes llegendes.

L’excursió amb els nens

Doncs bé, com deia, tenien molta por. Els nens ja no sortien mai sols, però tampoc no es volia que deixessin d’anar a l’escola. Així que per baixar el nivell de por que s’havia instaurat des de la desaparició del professor, Ícabot, que no tenia gens de por i creia que tot havia de tenir una explicació, va organitzar una excursió amb tots els seus alumnes.

La seva idea era que durant l’excursió es busquessin bolets, nabius, móres, castanyes i cireretes d’arboç. Així serviria, també, per poder explicar molts dels fruits de Catalunya. Els que es podien menjar, però sobretot els que no, perquè eren verinosos o no comestibles.

El que va començar sent una petita excursió va acabar sent un gran concurs per veure qui agafava més de tot. Els nens es feien els valent i jugaven els uns a ser el genet sense cap i els altres es defensaven amb pals i defensaven les noies, però les noies també agafaven pals i es feien les valentes amb els cistells tots plens de fruits i bolets. Però, tot jugant i divertint-se, es va acabar fent tard, molt tard, massa tard.

El sol va començar a minvar i el cel a fer-se rogenc. Eren lluny del poble, així que es van afanyar a recollir les coses i girar cua al més aviat possible. Però la nit va caure tan ràpid que els va agafar de ple pel camí i encara lluny de les cases.

La trobada amb el genet

La lluna es va fer cada cop més brillant i semblava talment ser una gran llum enmig del cel. El professor va començar a xiular i a cantussejar unes cançons per veure si espantava les pors dels nois i les seves.

Però, de sobte, els núvols van començar a tapar la lluna. Alguna noia va fer un xiscle, i els nois ara tampoc no eren ja tan valents. Tenien els ulls oberts com unes taronges i tots tremolaven de por.

Ícabo seguia xiulant, però el vent i la foscor feia que tant ell com els nens sentissin i veiessin formes estranyes allà on miressin. Tenien molta por. Tots tenien molta por, professor inclòs, però no ho podia pas mostrar als nens.

Els arbres amb les branques semblaven fantasmes terrorífics. Ícabot seguia xiulant… Els mussols, les granotes i altres animals semblaven realment uns esperits vinguts de l’infern per emportar-se’ls. I el vent entre les branques i els joncs feia sorolls que haurien fet embogir la persona més forta i valenta.

A Ícabot li va entrar tanta tremolor que ja no va poder seguir xiulant. Se li havia assecat la gola, i de sobte, en empassar saliva, va sentir que algú altre xiulava en comptes d’ell… I no era pas cap dels nens. Tots estaven muts, glaçats, immòbils com pedres i amb els ulls oberts com a taronges mirant enrere cap a dalt del turó enmig del camí.

Va ser aleshores que van veure per primer cop el genet amb la seva destral a la mà dreta i la terrorífica carbassa a l’esquerra. Els ulls del gran cavall negre que muntava eren vermells i treia fum del nas. Va deixar de xiular, va fer un crit esgarrifós i va galopar cap a ells. Tothom va començar a xisclar. Els nois van córrer, però era ja molt a prop. No podien anar enlloc. Què havien de fer? Ningú no es preguntava res. Només corrien d’aquí cap allà. El professor es va voler posar davant dels nois i noies perquè si havia d’escapçar algun cap, que fos el seu i deixés anar els nens. Però, quan ja estava molt a prop, una noia, vés a saber d’on va treure la idea, va mirar al terra, va veure unes castanyes i el primer que se li va acudir va ser agafar-ne un grapat i llençar-les al genet amb totes les seves forces.

De sobte el genet es va aturar en sec. Aleshores un noi va fer el mateix, i de cop i volta tots van agafar les castanyes que eren per allà i van començar a llençar-li-les una rere l’altra i, per sorpresa de tots, el genet va recular primer i se’n va anar per on havia vingut després. Segurament havia tornat al seu cau del Castanyer de Can Cuc.

Desenllaç

Van tornar tots a casa i de tan cansats que estaven es van posar tots als llits no sense abans explicar tota la història als pares. L’endemà va tornar a sortir el sol, i ara tothom ja sortia de casa sempre amb les butxaques plenes de castanyes i un somriure a la cara. Havia corregut la veu de la gran gesta, i no se sap si era pels pellons punxeguts de les castanyes o per una estranya relació que hauria de tenir el genet amb el castanyer, però el cas és que semblava tenir pànic a les castanyes i fugia esperitat.

Diuen que va tornar a aparèixer algun altre cop, però ara ja tothom l’esperava amb una munió de castanyes i sempre passava el mateix: sortia fugint. I al final va deixar d’aparèixer les nit de tardor.

Des d’aleshores que a Catalunya se celebra la tradició de menjar castanyes ben calentones… Vés a saber si és que encara volem tenir-ne unes quantes a mà per si apareix un genet sense cap.

Comentarios cerrados