Angèliques visiten CaixaForum Barcelona

Al gener la classe Angèlica, nens i pares, van anar a CaixaForum Barcelona a veure l’exposició de Pissarro, amb el privilegi de disposar com a guia del pintor Xavier Moreno, pare d’en Joan, un dels nens d’Angèlica.

– Vine Victòria, m’han demanat un escrit per a la revista de l’Escola sobre la sortida a l’exposició de Pissarro, m’ajudes?

– Ah! El dia que jo anava amb el vestit d’hivern que sembla rus?

– Sí, però què recordes de l’exposició?

– En Xavi Moreno ens va parlar del pintor.

– Sí, això ho hem de posar, va ser tot un luxe que ens hi acompanyés i ens ho expliqués un altre pintor, oi?

– Sí, va dir que en Pissarro i els seus amics havien desterrat el negre de la paleta.

– I què volia dir amb això?

– Que havien tret el color negre de la paleta i pintaven amb la resta de colors.

– I recordes per què?

-Perquè abans pintaven senyors i ell va començar a pintar la llum.

– Bé, més o menys, abans els pintors, com Goya o d’altres, feien retrats de persones importants (o riques o nobles), mentre que Pissarro va començar a sortir a pintar a fora de l’estudi. I és clar, com que no tenien llum elèctrica en aquella època, els pintors anteriors a Pissarro pintaven sota la llum d’espelmes, i tot era molt fosc; d’aquí que Pissarro no usés gairebé el negre, ell pintava la llum.

– Sí, i sortia amb el carretó de pintures.

– Sí, i va ser el precursor…

– Precursor?

– El primer en sortir fora a pintar paisatges i imatges del que veia, i no retrats de nobles o bodegons.

– Bodegons?

– Retrats de gerros i fruites.

– Ahhh… i pintava superàpid, així, fuix-fuix, i ja està, per això li quedava mal pintat.

– No mal pintat, però sí és cert que havia de pintar ràpid, sinó li canviava la llum i ja no podia seguir amb el quadre. Era un pintor d’instantànies.

– Fotografies.

– Molt bé, sí, un pintor de fotografies, ràpides. I per això… recordes com eren els seus arbres?

– De molts colors, capçades verdes, però també amb fulles marrons, ombres, fins i tot grocs i daurats.

– I dibuixava cada fulla?

– No, feia fuix-fuix, però de lluny es veu l’arbre.

– Què passava quan miraves de prop?

– Que es veien les pinzellades com les petjades d’un ocell. Si mires de prop no veus què és el quadre, cal que el vegis de lluny. Però de prop es veia el gruix de pintura i a vegades hi veia les capes de colors.

– I les persones?

– No tenien nas, alguns cops, però sí barret.

– Sí, les persones eren figures dibuixades d’un traç a vegades, però de lluny feien el fet, oi?

– Però no dibuixava els ulls i a classe ens diuen que els dibuixem, que una persona té nas i boca.

– Sí, però ell els pintava de lluny, i d’aquí que no es vegin els petits detalls. I solament pintava paisatges del camp?

– No, també hi havia ciutats, amb autobusos i carros de cavalls i… i havia de pintar molt ràpid, perquè sinó els autobusos passaven i ja no els podia pintar, així, fuix-fuix.

– I en Pissarro va pintar molts pocs quadres, oi?

– No papa, t’equivoques, en Xavi va dir que en va pintar moltíssims, més de mil, perquè no veus que pintava molt ràpid, així, fuix-fuix, i ja tenia un altre quadre. Eren com fotografies!

– I va ser el millor pintor de l’impressionisme? D’aquesta nova tendència de pintar ell en va ser el precursor?

– En Xavi preferia en Monet o Manet (o Nenúfars?) i en va dir un altre… però no me’n recordo del nom. Però en Pissarro va ser l’inventor de l’impressionisme

– Bé, en certa mesura se’n podria dir inventor, però en Xavi en deia precursor, perquè va ser el primer en iniciar aquesta tendència de la pintura.

– I què més?

– Dos nens es van portar malament i corrien i jugaven al museu i els van cridar l’atenció.

– Qui?

– La Teresa diu que diem el què però no el nom.

– Em sembla bé, ho posarem per tractar de millorar, d’acord? I a tu, se’t va fer llarg?

– Una mica sí, al final.

– És que no era una exposició pensada per a nens, sinó per a tothom, jo crec que, en conjunt, tots vau ser molt bons en aguantar tant de temps mirant tantes pintures i escoltant i preguntant. Sort que teníem en Xavi, sinó no sé pas com haguéssim pogut respondre.

– I ja has posat que jo duia el vestit d’hivern que sembla rus?

– Tranquil·la, no me n’oblidaré, serà el primer que posi, d’acord?

– D’acord. Però no te n’oblidis, eh? Que tu sempre te n’oblides de tot.

Victòria & Eduard Falcó

Comentarios cerrados